Aquests dies dins l’àmbit familiar ens hem plantejat uns canvis dins el nostre parc automobilístic, volem canviar un parell de cotxes, el de FatherNova i el de LadyNova, pel cantó del Father cap problema ell n’ha triat un que li agrada dins les seves possibilitats i punt, però per part nostra la cosa agafa un rerefons podríem dir moral, m’explico: He de comprar-me el cotxe que vull o el que necessito?
Comprar el cotxe que m’agrada implica embarcar-me en un vaixell del qual el passatge no m’acaba d’agradar: el creuer del pagament aplaçat. El fet de pagar a terminis béns que no perden el seu valor econòmic em sembla correcte i fins i tot lògic ja que amb el temps obtens una plusvàlua, però en cas invers no m’acaba d’agradar ja que em veig amb un cotxe espatllat/trencat i jo pagant cada mes. En canvi comprar en cotxe que necessito vist des del punt de vista financer és la solució, però d’altra banda deixo una il·lusió pel camí i això em fa pensar; aquesta il·lusió és meva o és fruit d’unes expectatives que la societat té sobre mi i el meu consum, veig a molta gent vivint per sobre de les seves possibilitats, degut a la meva feina em trobo casi diàriament amb parelles joves (i no tant joves) hipotecant la seva vida a 30 anys, si la seva vida i no el seu sou! La cançoneta és. “no et preocupis ja ho pagaràs quant puguis” i si el “quant puguis” no arriba? La gent es pensa que els bancs els hi perdonaran el deute? Ni de conya!! Actualment els bancs son els majors propietaris immobiliaris potencials del país i com la cosa segueixi així em sembla que lo de potencials es quedarà pel camí.
La gent pretén viure al mateix nivell que els que es troben per sobre d’ells a l’escala financera, es deixen els sous en compres que per als més adinerats son supèrflues ja que per a ells no representen un gran dispendi però per als mes modestos sí. Vivim en el país del aparentar per aparentar, tant fa si no saps com arribaràs a final de més “jo també vull la tele de plasma de veí”, i el que més em rebenta és que hi ha gent que convidem a Nova’sHouse i s’extranya que em faltin quasi tots els mobles i de que encara tingui la tele que en BrotherNova es va comprar a Barna quant estudiava i vivia al barri Xinu (per aquesta època em sembla que l’home acabava d’inventar el foc), doncs clar que no tinc tot això, no m’ho puc per metre! No entra dins el meu nivell de vida, no ho puc pagar i punt.
Per tant: No compreu el que no necessiteu ni fareu servir, viviu dins de les vostres possibilitats, no és més feliç el que més posseeix sinó el qui menys anhela.
Per tant em sembla que usaré la via social i faré arreglar el cotxe de LadyNova que per ara ens ha anat prou bé i vaig comprar a un molt bon preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada