Ho vull, no m'ho compro.
Responent al article d’en McTutacara:
No cerc que n’hi hagi per a tant, és evident que el panorama el pinten negre, que la facturació dels passats 3 anys no es repetirà en breu que haurem d’esperar,
S’ha de fer un canvi de “xip”, el que haurem de fer és aprendre a viure per sota de les nostres possibilitats ja que portem uns 5 anys vivint per damunt, s’haurà de recuperar l’esperit fenici, o sigui que s’ha acabat això de "ho vull=m’ho compro" ara haurà de ser un procés molt més llarg, per començar ja no es “volen” coses, ara les coses es necessiten, per tant es compren menys coses ja que sempre es necessiten menys coses de les que es volen.
Abans de comprar hem de pensar com ho paguem, no val com fins ara treure la visa i ja ho arreglarem, per tant hem de planificar la despesa, ja que els ingressos disminuiran, si senyors cobrarem menys per fer la mateixa feina i ens haurem d’estrènyer el cinturó i per tant comprar menys i més barat.
Sentint-ho molt, la despesa es reduirà en els caps de fora de la despesa habitual, dubto molt que la gent compri menys menjar, segur que ho compraran més barat però no menys quantitat, per tant aquell electrodomèstic que es canviava per envelliment ara es canviarà per avaria, sempre que no es pugui reparar, aquell accessori que volíem no es comprarà ja que l’espavilarem com puguem sense ell.
Tot això serà perquè, repeteixo, cobrarem menys, no menys quantitat d’euros, sinó que la inflació dels preus se’ns menjarà el sou. Totes aquelles empreses de serveis que havien germinat com molsa en una tardor humida, degut al gran consum i que eren beneficiàries de l’excedent hauran de plegar, si plegar, senyors no era lògic ni normal el que haguessin multiplicat per 20 en nombre d’immobiliàries, per posar un exemple, en 5 anys. El gran problema d’aquestes empreses és que han estat creades en una pujada econòmica en un ambient d’eufòria, ignorant les senyals obvies de que algun dia això s’havia d’acabar ja que tot tendeix al la mitja i per tant al estar per sobre hi havia d’haver una regressió a aquesta, com més puges més forta serà la caiguda i en aquesta escalada hi hem contribuït tots amb el nostre elevat consum, el qual en el millor dels casos ha ocasionat una ostensible buidada en els nostres comptes bancaris i en els pitjors un endeutament per 30 ó 40anys. En aquest endeutament és on hi ha el perill, el qui en el seu dia va endeutar-se per sobre les seves possibilitats ara es troba que no pot fer front al seu deute, però això era evident en el moment d’endeutar-se, tant evident per ell com per l’entitat creditícia. I ara es troben que no poden pagar l’hipoteca i els bancs es troben que no poden vendre la casa que no els hi estan pagant ja que en mercat del totxo no està per a hòsties, si la venen serà segurament per sota del preu que havien taxat en la constitució del deute i per tant hi perdran calés, ep! Tot això segons ells ja que mentrestant ens han estat cobrant uns interessos d’allò més substanciosos.
En resum per si no us ha quedar clar: VIVIU PER SOTA LES VOSTRES POSSIBLILITATS!!! Ara i sempre. Millor fer-ho per voluntat que per obligació.
